L'article d'ahir a L'Espira el podeu llegir en PDF aquí:
El carrer de Roberto Bolaño
L’escriptor Roberto Bolaño ja té un carrer a Girona, és a dir, ja és immortal fins que algú consideri que és temps de canviar de gustos estètics i decideixi alterar la nomenclatura dels carrers, que en aquestes terres nostrades en sabem molt d’aquestes coses. Que Bolaño tingui un carrer a Girona és una putada. Sobretot perquè els carrers només te’ls posen quan ja t’has mort i no pots decidir si el carrer en qüestió t’agrada o no, com la Plaça Manolo Vázquez Montalbán, a Barcelona, al Raval, sense arbres i amb un hotel de cinc estrelles. Tenir un carrer significa que t’has mort i per ventura que els teus llibres són tan coneguts que els llegeix tothom, o tan profunds que els entén poca gent però queda bé dir que es llegeixen. Una mica de tot això hi ha en Bolaño, que s’ha convertit en un autor de culte que arriba a les masses, o a unes determinades masses. No és que em molesti, és que em sap greu que el pobre home no tingués aquest reconeixement en vida i pogués viure sense angoixes econòmiques (és clar que igual ens hauríem perdut algunes de les seves millors obres, amb aquesta seguretat burgesa) i pogués fer actes de supèrbia com signar només 150 llibres com fa Murakami que, cal dir-ho, quan va publicar el primer llibre en català aviat es trobava a les botigues de saldo.
Vaig arribar a Bolaño a través de La literatura nazi en América, el 1996, quan tenia 20 anys i el Diari de Balears acabava de néixer i a Bolaño no el llegia gairebé ningú. En aquests quinze anys, els llibres de Bolaño i el diari han estat una presència constant a la meva vida. Anar a la llibreria de la Joana amb en Pep Maria Aguiló (tot sortint de l’Ajuntament de Palma, els dimecres, després d’haver anat a les rodes de premsa del dia, d’haver revisat els acords horribles de la Comissió de Govern, d’haver passejat pels despatxos de l’oposició, i d’haver recuperat forces a Can Joan de S’Aigo per poder suportar la roda de premsa posterior a la Gerència d’Urbanisme –inacabables guàrdies en despatxos farcits de personatges secundaris de Bolaño-) de vegades se saldava amb premi per als dos: un Bolaño per a mi, un Trapiello per a ell. La Joana va trobar-me la primera edició de “La pista de hielo” i la de “Consejos de un discípulo...”, del 1984, les dues guardades com un tresor. Vaig trobar un altre bolanyista al diari, en Toni Limongi, amb qui sempre parlàvem de l’escriptor. Dèiem d’entrevistar-lo algun dia si venia a Mallorca. Però ens vàrem haver de limitar a escriure’n la necrològica i les ressenyes dels seus llibres. És una putada que Bolaño tengui un carrer a Girona perquè per tenir un carrer has d’estar mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada