dilluns, 8 d’agost del 2011


Pel forat del pany
EMBOSC(H)AT
"Madrid, com la nit, sembla ser que confon, especialment als polítics catalans quan hi treballen"
Sònia Casas
"Jo entenc que Joan Ridao no vulgui acceptar ser el número dos de la llista, però aleshores ha de plegar", em comentava una persona que coneix bé l'entorn d'ERC. Intueixo que aquesta és una opinió compartida per molta gent, com si això d'acceptar no ser a primera fila un cop hi has arribat fos indigne, una traïció a un mateix o fins i tot un suïcidi professional.

Jo sempre he trobat absurd l'honor cavallaresc. Al contrari, crec que seria ben sorprenent veure un polític fent un sacrifici generós, de sentit comú, anteposant el bé d'un partit en fase de convalescència. Però si com diu elDr.House la Humanitat està sobrevalorada, la humanitat, en minúscula, sembla estar infravalorada.

D'acord doncs, acceptem que això d'anar de número 2 sigui un deshonor innacceptable i per tant, Ridao no tingui tres sinó només dues opcions. Emboscar-se, és a dir fugir al bosc per desertar i evitar la guerra, o declarar-la ell mateix, encara que de les guerres tothom en surti, si no perdedor, amb greus seqüeles. Això ho podria explicar bé l'Alfred Bosch, que per alguna cosa és un brillant historiador.

Fa uns mesos vaig sentir com Jordi Pujol deia que la història és una de les les disciplines que tot polític hauria de dominar, més que res per allò d'intentar no cometre els mateixos errors dels passat, especialment en el cas de les relacions Catalunya-Espanya.

Madrid, com la nit, sembla ser que confon, especialment als polítics catalans quan hi treballen. Potser ara Ridao, després d'haver-se guanyat el respecte d'un entorn hostil com és el Congrés, no acaba d'entendre per quins set sous a casa seva la família no el vol. D'elegant oratòria, missatges clars i ben estructurats i predilecció pels temes seriosos, com són els econòmics, ni en el millor dels seus somnis Espanya podia imaginar-se un independentista més ideal. Por fin un nacionalista de izquierdas y con seni (seny, a la castellana), deuen pensar. Fins i tot el director de El Mundo a Catalunya, l'Àlex Salmon, i l'Albert Rivera de Ciutadans han escrit aquests dies tuits al seu favor.

Amistats perilloses a banda, la seva encaparramenta no el beneficia ni a ell, ni a ERC ni a ningú. La tria de l'Oriol Junqueras per l'Alfred Bosch no és només un simple rentat de cara sinó una aposta valenta, estratègica i sàvia. Un bon intent de recuperar el territori perdut amb la creació de SI i Reagrupament i, sobretot, una excel·lent manera de vincular el partit a l'únic èxit electoral que enguany ha viscut el sobiranisme, les consultes d'independència. Confiem que Ridao i el seu equip se n'adonin dels molts motius pels quals ell ja no pot jugar a primera divisió. Una guerra interna com són unes primàries no convé a un partit malferit. Si el seu honor l'impedeix de participar en aquesta candidatura de concòrdia per la que apel·la Bosch, el millor que pot fer és emboscar-se abans del consell nacional del 3 de setembre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada