diumenge, 9 d’octubre del 2011


Opinió | Pere Antoni Pons

La conspirativa ruleta dels premis

Pere Antoni Pons | 09/10/2011 | Vistes: 20
Tothom qui ha circulat una mica per les bambolines del món literari i que en coneix, per tant, la dinàmica d'interessos, vanitats criminals, gustos arbitraris, complicitats sinceres o espúries, i animadversions de tota espècie i pelatge, sap que els premis que s'hi donen sovint tenen molt més a veure amb l'atzar torracollons d'una ruleta de casino -o amb les ambicions gallinàcies d'una conspiració de baixa estofa- que amb l'equanimitat, el rigor i la ponderació més o menys infal·libles d'un dictamen científic.
Vull dir que, amb independència de la llengua, de l'època i del país en què hagin estat escrites, hi ha moltíssimes obres literàries guardonades amb un o altre premi que, en poques paraules, no valen un miserable gafet. Tanmateix, i a pesar de tantíssimes evidències com hi ha per treure'ls de l'engany, segueixen sent molts els lectors, fidels o esporàdics, que creuen cegament en la validesa dels premis literaris com a indicadors de qualitat. Si aquesta novel·la ha guanyat un premi, és que deu ser bona i, per tant, val la pena que jo desembutxaqui vint euros i la compri: pensen, encara ara, legions de lectors traïts per la seva bona fe.
Per comprovar que, llevat de comptades excepcions, els premis no tan sols no clarifiquen jeràrquicament el panorama literari sinó que més aviat contribueixen a embullar-lo encara més, basta fer un ràpid cop d'ull a la narrativa catalana d'aquest començament de segle XXI. Si confegíssim una llista de les obres de narrativa, novel·les i reculls de contes, que han marcat una fita indiscutible (de qualitat o d'èxit comercial) durant els darrers deu anys, em fa l'efecte que n'hi hauria ben poques amb un premi (i ara no compt, alerta, els premis a obra publicada, sempre més de fiar).

Vet aquí una possible llista: El cor del senglar, de Baltasar Porcel; Societat limitada, de Ferran Torrent; La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol; Les veus del Pamano, de Jaume Cabré; El professor d'història, de Joan F. Mira; Els jugadors de Whist, de Vicenç Pagès-Jordà; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. La nòmina impressiona, i això és que hi falten els autors del catàleg de Quaderns Crema: Monzó, Pàmies, Moliner, Serés. Que cadascú tregui les seves conclusions.

M'ha fet pensar en tot això la concessió del darrer Premi Nobel de Literatura al poeta suec Tomas Tranströmer, que lluny de Suècia poca gent deu haver llegit i que té un nom sensacional, de robot de blockbuster de Hollywood. Reconec que tan sols n'he llegit una dotzena de poemes, alguns amb un parell d'imatges memorables, que he trobat per Internet (traduïts a l'anglès i al castellà). Potser Tranströmer és un poeta irrepetible i genial i jo, per les raons que sigui, no ho sé veure. Però mentre el llegia no podia evitar que una pregunta em donàs voltes i voltes dins el cap: ¿quants poetes catalans haurien guanyat el Nobel si haguessin estat suecs? Pel cap baix, ai, mitja dotzena...

El fet que, entre els 107 guardonats de les 103 edicions del Nobel de Literatura, hi hagi ni més ni menys que set escriptors suecs (més una quantitat remarcable d'autors d'altres països nòrdics), sincerament fa riure un calcetí. Com que no té sentit lamentar-se pel passat, em concentraré en el present. Tot i que l'he de llegir molt més a fons per poder formar-me'n una opinió definitiva, ara ja puc dir que els poemes de Tranströmer han de ser molt -molt, molt- bons per fer-lo mereixedor d'un premi que encara no han rebut els nord-americans Roth, Doctorow i DeLillo, el txec Kundera, l'italià Magris, els espanyols Marías o Muñoz Molina, o el valencià Mira. Tot plegat faria una miqueta de pena. Si no fos, en el fons, tan insignificant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada