Opinió | Sebastià Bennasar
Que ses velles se xapin de riure
Sebastià Bennasar | 09/11/2011 | Vistes: 101 vegades
Tenen un nom de dona i fan una música singular, per ventura única. Hi ha, com sempre, gent a qui no els agradaran -ja ho va dir Cristiano Ronaldo l'altre dia, en una de les poques frases intel·ligents que ha pronunciat, que ni tan sols Déu no satisfà tothom-, però en aquests dies previs a la suposada majoria absoluta popular poden ser un bon bàlsam en una campanya on només interessen les batalles individuals (Catalunya, Euskadi, el possible diputat del PSM, la quasi segura entrada de Compromís amb tot el que això suposarà de cara al futur del País Valencià). Res millor per sentir qualque cosa intel·ligent que apagar qualsevol espai electoral i escoltar les cançons d'Antònia Font.
Ara m'adon que ha arribat l'hora de fer un perfil plural i ben pensat la cosa és més complicada del que em pensava, però si Antònia Font és un col·lectiu, en Joan Miquel Oliver, el seu compositor, n'és l'ànima i el cervell. És una ànima poètica, que cultiva lletres de gran densitat perquè les canti en Pau Debon. En un grup, ja se sap que els egos se solen repartir entre els cantants i els guitarristes, però això passa només en els grups de rock i hardcore, que acabaran protagonitzant llibres i pel·lícules en el futur. Aquí Oliver s'amaga darrere la guitarra i Debon posa el vellut de la veu i alguns salts sobre l'escenari -de cada vegada menys, tot sigui dit- per aportar un poc de màgia i convertir els directes, que és allà on es foguegen les bandes, en quelcom diferent. Joan Roca aporta la pausa. Els baixistes han de fer de cap de files i comandar la tropa. En un vaixell, un baixista seria el segon o el contramestre; en un exèrcit de terra, un sergent veterà sempre disposat a salvar l'escamot amb un punt de pausa serena. En Jaume Manresa, l'home que maneja els teclats d'aquest grup, és tot el contrari. Hi aporta espurnes de velocitat, s'aboca sobre els seus instruments de la mateixa manera que un oficial de la sala de màquines sobre el motor intentant treure la potència màxima d'un vaixell. Els moments àlgids d'Antònia Font corresponen als moments en els quals Manresa sembla a punt de la dislocació cervical. En Pere Manel Debon s'encarrega de fer sonar la bateria del conjunt, ço és, d'ajudar a impulsar el procés de bombeig de la sang per les artèries del grup segons el moment amb un ritme o un altre.
Els Antònia Font han aconseguit quelcom important: triomfar amb un punt de surrealisme, amb un punt de màgia, fent la volta a les coses, una mirada nova. En els temps fotuts futurs que ens esperen -i creieu-me que la política no és la pitjor de les desgràcies que vendran de Mordor-Madrid-, és interessant que hi hagi algú que ens ensenyi a mirar les coses amb una altra perspectiva. Hi ha qui diu que les lletres del grup són absurdes o que no s'entenen. Mentida. Les lletres d'Antònia Font són un joc de referències culturals -poesia i filosofia, narrativa, novel·la- i musicals de primer ordre. El grup té un punt afegit, el d'haver-nos fet recuperar l'orgull de ser illencs. Sempre es pot dir a fora de Mallorca: quan vosaltres no sabíeu ni que existien, nosaltres ja corejàvem les cançons dels Antònia Font. El grup té sis treballs d'estudi -Antònia Font, A Rússia, Alegria, Taxi, Batiscafo Katiuscas i Lamparetes- i un, Coser i Cantar, de versions amb orquestra. En cada un hi ha cançons que s'han convertit en himnes, potser perquè en aquests temps el que ens cal és alegria i que ses velles se xapin de riure.
Ara m'adon que ha arribat l'hora de fer un perfil plural i ben pensat la cosa és més complicada del que em pensava, però si Antònia Font és un col·lectiu, en Joan Miquel Oliver, el seu compositor, n'és l'ànima i el cervell. És una ànima poètica, que cultiva lletres de gran densitat perquè les canti en Pau Debon. En un grup, ja se sap que els egos se solen repartir entre els cantants i els guitarristes, però això passa només en els grups de rock i hardcore, que acabaran protagonitzant llibres i pel·lícules en el futur. Aquí Oliver s'amaga darrere la guitarra i Debon posa el vellut de la veu i alguns salts sobre l'escenari -de cada vegada menys, tot sigui dit- per aportar un poc de màgia i convertir els directes, que és allà on es foguegen les bandes, en quelcom diferent. Joan Roca aporta la pausa. Els baixistes han de fer de cap de files i comandar la tropa. En un vaixell, un baixista seria el segon o el contramestre; en un exèrcit de terra, un sergent veterà sempre disposat a salvar l'escamot amb un punt de pausa serena. En Jaume Manresa, l'home que maneja els teclats d'aquest grup, és tot el contrari. Hi aporta espurnes de velocitat, s'aboca sobre els seus instruments de la mateixa manera que un oficial de la sala de màquines sobre el motor intentant treure la potència màxima d'un vaixell. Els moments àlgids d'Antònia Font corresponen als moments en els quals Manresa sembla a punt de la dislocació cervical. En Pere Manel Debon s'encarrega de fer sonar la bateria del conjunt, ço és, d'ajudar a impulsar el procés de bombeig de la sang per les artèries del grup segons el moment amb un ritme o un altre.
Els Antònia Font han aconseguit quelcom important: triomfar amb un punt de surrealisme, amb un punt de màgia, fent la volta a les coses, una mirada nova. En els temps fotuts futurs que ens esperen -i creieu-me que la política no és la pitjor de les desgràcies que vendran de Mordor-Madrid-, és interessant que hi hagi algú que ens ensenyi a mirar les coses amb una altra perspectiva. Hi ha qui diu que les lletres del grup són absurdes o que no s'entenen. Mentida. Les lletres d'Antònia Font són un joc de referències culturals -poesia i filosofia, narrativa, novel·la- i musicals de primer ordre. El grup té un punt afegit, el d'haver-nos fet recuperar l'orgull de ser illencs. Sempre es pot dir a fora de Mallorca: quan vosaltres no sabíeu ni que existien, nosaltres ja corejàvem les cançons dels Antònia Font. El grup té sis treballs d'estudi -Antònia Font, A Rússia, Alegria, Taxi, Batiscafo Katiuscas i Lamparetes- i un, Coser i Cantar, de versions amb orquestra. En cada un hi ha cançons que s'han convertit en himnes, potser perquè en aquests temps el que ens cal és alegria i que ses velles se xapin de riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada