divendres, 6 de juliol del 2012

EL CÀNON I LA BIBLIOTECA

La no adquisició d'alguns clàssics publicats recentment per editorials catalanes ha servit per estimular una de les més interessants i vívides campanyes de política cultural dels darrers temps. Francesc Foguet i Enric Pujol publicaren el manifest "Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat" i la seva reacció -i la sensibilitat de la Carme Fenoll, cap del servei de Biblioteques- ha motivat que s'estigui parlant del cànon que tota biblioteca hauria de tenir, i que se fixaria, si fa no fa, al voltant dels 50 títols.
Això del cànon sempre ha estat quelcom engrescat, però al cap i a la fi som així de volubles i als humans ens agrada fer llistes. Harold Bloom ha venut bastants llibres amb el seu cànon occidental i a les universitats i altres indrets similars els cànons han facilitat per una banda evitar haver de pensar en programes nous i innovadors cada any, i de l'altra han servit per homogeneitzar més o manco uns determinats estudis arreu del territori.
En principi, els cànons no són dolents sempre i quan estiguin ben fets. Per què? Doncs perquè es tracta de conciliar gustos, importàncies i altres criteris subjectius de gent molt diferent. Per això un cànon és el més semblant a un acord de pau: uns pocs guanyen i tots els altres perden. Però en base a aquest cànon i a partir d'ell es poden fer moltes coses.
Tot i això, hi ha algunes coses que ens hem de plantejar al voltant d'aquest cànon. Perquè és clar, per exemple, jo al cànon inclouria "Mort de Dama" o "L'àngel rebel" de Villalonga i no hi inclouria "Bearn"... i així amb molts altres llibres, però sobretot, crec que hauríem de crear un cànon de clàssics-clàssics (50 llibres anteriors al 1880, per exemple), i un altre cànon de 50 llibres posteriors a aquesta data. Per al final fixar-ho en més o menys cent llibres que tota biblioteca hauria de tenir. I que haurien de fer l'esforç perquè tot usuari llegís.
Aquí hi ha la clau de l'assumpte. Si les biblioteques tenen els llibres i després ningú no els llegeix, haurem fet el negoci de na Peix Frit. I això és el que no ens podem permetre com a país. Hem de pensar en fer tot el possible perquè aquest cànon sigui bo, interessant, encertat, compensat territorialment entre totes les terres de parla catalana que conformen de forma unitària la literatura en llengua catalana i hem de fer tot el possible perquè la gent el llegeixi i se'l faci seu. Les biblioteques catalanes són la punta de llança de la cultura a tot el territori i és amb plans de lectura innovadors i efectius que es farà avançar el país. No hem de tenir molts lectors (també, sí, és clar), sinó millors lectors.
Una altra qüestió a banda és què fer amb les editorials que a tot el conjunt del territori s'arrisquen a publicar clàssics (nostrats o d'altres llengües). Aquestes editorials haurien de tenir un mecanisme especial de protecció, unes vendes mínimes garantides (institucionals) que garanteixin que continuarà havent-hi valents disposats a arriscar i a enriquir el patrimoni de lectures dels seus conciutadans. Ara bé, cal no exigir als bibliotecaris coses que van més enllà de les seves funcions i per a les quals no tenen pressupost. Moltes de vegades fan autèntics miracles. Tot i això, ells són els primers que han de perdre la por als nostres clàssics, que els han de conèixer i estimar. Només així els divulgaran com fan quan s'enamoren d'un llibre. I creiu-me, no hi ha res de més persuasiu que un bibliotecari o un llibreter fascinat per un llibre. Meam si es tornen a enamorar dels nostres clàssics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada